Breu autobiografia:
Vaig nàixer en València, en casa dels meus pares, el 24 de gener de 1946. Tres dies després, el 27, em van batejar en la parròquia de Sant Joan i Sant Vicent. Em vam posar el nom de Francisco Javier Luis Junípero. Mon pare coneixia la vida de fr. Junípero Serra i pensava que la meua família podria estar emparentada amb la del famós missioner de Califòrnia, així que va voler posar-me eixe nom, del qual em sent molt orgullós; alguns amics em diuen Junípero. A més, és una planta molt bonica.
Vaig fer el batxillerat en el Col·legi de La Salle, en Paterna. Als 13 anys els meus pares em van enviar uns mesos, juntament amb Manolo i Vicente, dos dels set germans meus, a viure amb sengles famílies franceses en els ravals de París. Això em va permetre uns certs coneixements de francés i començar a tindre gust pels viatges d’aventura. Per a un xiquet de 13 anys, desplaçar-se a soles per tren i metro en Paris era tot una aventura.
Malgrat que no era (ni sóc; llegiu en aquesta pàgina web en la pestanya ‘Vivències’, el meu article “Els nostres joves han perdut la fe?”); dic, que malgrat no ser una persona ni molt piadosa, ni tan sols molt religiosa, als 17 anys vaig entrar en el Seminari de Montcada. La cosa va ser molt senzilla. Jo ja havia acabat el Preu (Preuniversitari) i m’havia pre-matriculat en la Facultat de Medicina de Pamplona, on ja estudiava el meu germà Manolo. El meu germà Paco, prevere i encarregat del COV (Centre d’Orientació Vocacional) un dia, sense més preàmbul em va dir: “¿Y tú porqué no te haces cura? La Iglesia necesita curas, tú tienes cualidades, lo único que hace falta es que digas que sí”. I vaig entrar en el seminari. Una decisió de la què mai no m’he penedit. Era l’any 1963. Això em va permetre conèixer a Vicent i a alguns dels millors amics de ma vida, incloent el moment present. La veritat és que abans de la pregunta del meu germà jo ja tenia pensat ser capellà, però primer volia estudiar medicina.
El seminari es va convertir per a mi en un verdader mestre de vida. Fonamentalment vaig començar a ensenyar-me a pensar, a ser lliure, a deslligar-me d’esclavituds i tabús (també sexuals) que havien marcat la meua infantesa i la meua primera joventut. Per aquells anys els seminaris d’Espanya resaven per la conversió del “seminario rojo” de València. Estudiant i vivint en el seminari, quan cursava segon de teologia, vaig acompanyar a la meua germana Inma en els seus estudis de medicina (la meua vocació una miqueta frustrada) i vaig fer primer i segon de medicina en València. Vaig disfrutar amb aquells estudis, encara que la combinació seminari-estudis-de-medicina era una mica complicat i no molt ben vist.
Al finalitzar els meus estudis en el seminari, em vaig anar a Alemanya durant 7 mesos. Això em va permetre enamorar-me perdudament d’una guapa xica nord-americana i tindre uns certs coneixements d’alemany. Jo volia estudiar en Münster, i allí vaig fer, també, una pre-matrícula en la Facultat de Teologia, però vaig caure malalt i no vaig tindre més remei que tornar a casa. Quan em vaig recuperar, en comptes de tornar a Alemanya, em vaig dedicar a viatjar: Europa Central, Europa de l’Est (eren els temps de la Guerra Freda), i fins i tot Turquia en un dos cavalls.
Un any després, el 8 de juliol de 1971, era ordenat sacerdot. Dos dies més tard celebrava la meua primera missa en l’església de Sant Joan de l’Hospital, que aleshores jo no sabia que era l’església de l’Opus.
El mateix any vaig anar de rector a Casas de Moya i Casas del Rey. Un any després em feia càrrec de Los Marcos. Vivíem Vicent, sa mare, la senyora Rosario, i jo en Venta del Moro on Vicent era el rector, a més d’encarregat de les parròquies de Jaraguas, Las Monjas y Casas de Pradas. D’aquells anys guarde un fum de records entranyables. També és quan es va incrementar una miqueta el nombre dels millors amics de ma vida. En aquells anys vaig fer la llicenciatura en Teologia per la Universitat Pontifícia de Salamanca (seu en València; títol en 1973). L’últim estiu de la nostra estada en Venta del Moro, Vicent i jo (i dos amics més) vam recórrer USA de nord a sur i d’est a oest en autobús, durant un mes.
En 1975 Vicent i jo vam ser nomenats vicaris de la parròquia de Foios. Es tractava d’una maniobra del nostre bisbe que volia solucionar un greu problema que tenia amb el rector. Va ser un any molt conflictiu amb aquell capellà. La gent, però, encara ens recorda en molt d’afecte. Aquell any em vaig matricular en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.
L’any següent vam ser nomenats rectors de sengles parròquies de nova creació en Mislata. Vicent, de Sant Carles (aleshores, només existia una fàbrica de xocolata i una finca d’apartaments; la resta era horta) i jo de Sant Marc. Al ser operat per segona vegada de l’esquena (la primera va ser un mes abans de ser ordenat sacerdot) Vicent es va fer càrrec de la meua parròquia. Jo vaig passar un any difícil, amb un corsé ferreu, que no em va impedir de continuar els meus estudis a la Facultat d’Història ni anar a Viena en estiu a fer de rector en un asil de gent major. Des d’aleshores, vaig prendre l’hàbit de passar un mes a l’any en parròquies d’Alemanya (Berlin, Eschweiler, Munic), Anglaterra (Londra) i fins i tot una vegada en Àfrica del Sud, substituint els rectors que se’n anaven de vacances.
L’estiu de 1978, Vicent i jo, amb alguns amics i unes 120 persones més, vam fer un viatge memorable a Xina, invitats pel govern xinés. Acabaríem el viatge visitant Hong Kong (aleshores encara colònia anglesa) i Tailàndia. Encara no feia dos anys que havia mort Mao Zedong i l’experiència va ser riquíssima i absolutament suggestiva. En Shangai, vaig estar a punt de clavar-me en un marrón. Afortunadament, malgrat les insistents preguntes del nostre guia, vaig poder donar-li cantonada. I és que amb alguns companys de viatge no vam anar a una de les xerrades diàries propagandístiques del règim comunista (teòricament les conferències eren d’assistència lliure). En comptes d’això, jo havia contactat amb un xinés cristià (jo duia la camisa mig despassada i es veia la meua creueta que duc penjant al coll) i aquella vesprada vam anar a veure on i com vivia el dissident, i vam tindre amb ell una xerrada força atractiva, il·luminadora i fins i tot perillosa, si s’hagueren adonat els xinesos dirigents.
En la tardor de 1980, una vegada llegida la tesina en llicenciatura de Geografia i Història, vaig anar a Roma per tal d’ampliar els meus estudis. No tenia problemes econòmics. La diòcesi de València va costejar la meua estada i a més vaig rebre una beca del Consell Superior d’Investigacions Científiques en l’Escola Espanyola d’Història i Arqueologia en Roma (1981). La meua estada en Roma (regressava a València a l’estiu de 1982) em va permetre arribar a parlar prou bé l’italià i a tornar amb quatre diplomatures: Biblioteconomia, Arxivística, Paleografia i Arxivística, Paleografia Grega, en les respectives Escoles de Paleografia i Biblioteconomia del Vaticà. També vaig cursar, com oient, dos anys d’Història de l’Església en la Universitat Gregoriana de Roma. Una cosa pareguda faria més tard (encara que molt més reduït en el temps) en distintes Vorlesungen en la Universitat de Zürich (2006). Va ser per aquells temps quan vaig començar a participar en determinats congressos i seminaris, nacionals i internacionals, d’història.
Des de 1979 Vicent era rector de Benifaraig. Jo vivia amb ell i amb la senyora Rosario, i ajudava en la parròquia. Però sobre tot em vaig dedicar a elaborar la meua tesi doctoral. El títol de doctor en Geografia i Història per la Universitat de València, el vaig rebre en 1986. No he deixat mai d’estudiar ni de treballar en investigacions de caràcter històric o arxivístic, amb gran satisfacció meua i, espere, amb resultats, potser, interessants (però ja sabeu que es diu ‘interessant’ quan un no sap què dir). Vegeu en aquesta pàgina web les meues publicacions que ho testimonien.
Des de 1983 i fins que vaig començar a ensenyar en l’Escola de Magisteri (i encara, després, ocasionalment), els meus mitjans de vida van ser: el meu treball en el taronger que m’havien donat els meus pares i la meua tasca com a guia de turisme, fonamentalment en Europa, però també en el Marroc i Egipte. Viatjava, disfrutava, ensenyava i guanyava diners.
En 1985 vaig ser nomenat auxiliar del director de l’Arxiu Diocesà de València (sense sou). Possiblement per preguntar massa (van ser els temps de construcció del nou Arxiu Diocesà, on va haver certes irregularitats de tipus econòmic, que mai no s’han aclarit), vaig ser cessat del càrrec a l’any següent.
En 1986 començava la meua tasca docent en la Facultat de Teologia de Sant Vicent Ferrer (amb un minimíssim sou). Fins a 2011, any de la meua jubilació, vaig ensenyar Ciències Auxiliars de la Històrica i Arxivística Parroquial (també, algun any, Història de València). Vaig trobar l’oposició frontal d’algun professor influent en la Facultat per a què se me confiaren classes d’història medieval, que era la meua especialitat (evidentment, el meu pensament i el meu comportament, estaven molt lluny d’allò que es suposa deu d’ésser el pensament i el comportament d’un capellà professor d’una facultat de teologia).
Des d’aquell mateix any de 1986 sóc membre de l’Associació d‘Arxivers de l’Església d’Espanya, amb molt escassa participació.
En 1988 vaig ser nomenat professor de l’Escola de Magisteri Edetània de Godella, que després, mutatis mutandis, es convertiria en Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir. Allí vaig ensenyar -amb gran plaer i amb una metodologia original- Història de l’Art, Geografia i Història del País Valencià. En 2005, amb mentides i maliciosament, em van despedir (acomiadament improcedent; 10 anys després s’han conegut els escàndols que jo, en bona part, ja sabia en 2005). Altra vegada, el voler ser jo mateix, el meu pensament i el meu comportament, estaven molt lluny d’allò que es suposa deu d’ésser el pensament i el comportament d’un capellà professor d’una universitat catòlica. Els meus alumnes (n’estic convençut i encara m’ho manifesten actualment) i els meus companys professors, conserven de mi un record fantàstic, així com jo d’ells. El mateix puc dir de l’excel·lent cap d’estudis en el moment del meu acomiadament, que va precedir el seu en uns poc mesos. En una de les meues visites als meus alumnes en pràctiques, vaig tindre una aventura divertida i perillosa que us conte en aquesta meua pàgina web, pestanya ‘Vivències’: “Bikers. ¡Qué noche la de aquella noche!”
El mateix any 1988 vaig començar la sèrie Monumenta Archivorum Valentina, de la què sóc coordinador. Poder veure més informació i tota la sèrie publicada, en aquesta pàgina web i en la del Servici Diocesà d’Arxius Parroquials <arxparrvalencia.org>
Desde 1988 i fins a 1997 vaig ser professor participant en distints exercicis Comenius del Projecte Erasmus de la Comunitat Europea, en diverses Escoles Universitàries d’Europa.
Durant els cursos 1991-1994 vaig ser invitat per la Hogeschool d’Alkmaar (Holanda) per a impartir sengles cursos de l’àrea de filologia en el Projecte Erasmus de la Comunitat Europea.
Durant els cursos de 1992-1995 vaig ser professor invitat per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València per a impartir sengles cursos de doctorat.
Durant els anys 1993-1996 vaig ser professor de les matèries d’arxivística del curs Biblioteconomia, Bibliografia, Arxivística i Història del Llibre, del Gabinete de Estudios Bibliotecarios y Documentales en colaboración con la Valenciana Asociación de Documentalistas, Archiveros y Bibliotecarios.
En 1994 vaig formar el Servici Diocesà d’Arxius Parroquials del què em van fer responsable fins el moment actual. Si voleu saber més sobre aquest Servici, aneu a la nostra pàgina ja esmentada <arxparrvalencia.org>. L’equip del Servici està compost, actualment, per una quinzena de voluntaris (la majoria jubilats) i crec que estem fent una tasca encomiable.
En 1994-1995 vaig ser invitat pel Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors de València per a impartir un curs d’arxivística.
En 1997, gràcies a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional, vaig donar un curs sobre “Metodología de los estudios históricos del Perú en los Archivos Europeos” en la Universidad Nacional Jorge Basadre Grohmann de Tacna, Perú. Als organitzadors peruans els va parèixer bé concedir-me una Medalla per mèrits Científics. L’any següent vaig repetir l’experiència en la Universidad Pedagógica Nacional Francisco Morazán de Tegucigalpa. No em van donar cap medalla, ni falta que feia, però sí em van donar doble feina: als dos dies de començar el curs vaig impartir un seminari sobre Archivística Administrativa en la mateixa Universitat. Evidentment, vaig aprofitar, molt ben aprofitat, la meua estada en Perú i Hondures per a experimentar el que s’anomena el Camí Inca, la Mosquítia, els fons submarins d’Utila i un llarg etc. Allò d’Utila va ser una verdadera aventura, perquè la meua estada en l’illa va coincidir amb el famós huracà Mitch. Vegeu la meua història en aquesta pàgina web, pestanya ‘Vivències’.
En 2003 vaig ser invitat per l’Associació d’Arxivers Valencians per a impartir dos cursos de Diplomàtica Pontifícia (no s’enganyeu, que ‘Diplomàtica’ en aquest context està per indicar ‘Estudi de diplomes o documents’).
En 2006 vaig rebre una beca i vaig firmar un conveni de col·laboració entre la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per a dur a terme una transcripció de la Consueta de la Catedral de Valencia de 1527. El resultat, forma part de la meua tesi doctoral en teologia i del número X de la sèrie Monumenta Archivorum Valentina esmentada anteriorment.
En 2009, vaig rebre el títol de doctor en Sacra Theologia per l’esmentada Facultat de Teologia. La defesa de la tesi va ser polèmica, encara que el tribunal no va tenir més remei que donar-me la nota que es dóna sempre. La polèmica no venia per causa del meu treball científic, sinó per les meues conclusions i opinions allí reflectides. Vegeu la causa de la polèmica en “Anakefalaiosis. Reflexions d’un capellà del segle XXI”, pàgines 309-313, del volum X/I de la sèrie Monumenta en aquesta pàgina web.
Des d’aquell any 2009 forme part del Patronat de la Fundació VEIS Vedruna (Vedruna. Educació Integral Solidària). La meua tasca en el Patronat, crec que és fonamentalment de tipus pastoral i, si voleu, teològic. Em sent un poc perdut, perquè les monges (el Patronat el formen sobre tot monges) parlen de moltes coses de les quals jo no tinc ni idea, i fins i tot saben de pastoral prou més que jo. Pel que respecta a la teologia, potser ací si que faig alguna cosa més interessant.
En 2013 Vicent va tindre un ictus, del qual es va recuperar miraculosament, però, aconsellats per amics, vam decidir deixar la parròquia de Benifaraig a l’any següent, després de poc més de 35 d’una activitat, per part de Vicent, plena de sentit comú i d’amor (podeu llegir en aquesta pàgina web l’article “Acomiadament” en la pestanya ‘Vivències’).
Continue, feliçment, repartint el meu temps en treballs arxivístics i històrics, alguna ajuda ocasional als rectors de distintes parròquies, temps lliure en la nostra caseta de Càrcer i casa de Moraira, i viatges per tot arreu del món (potser, ja us heu adonat que sóc absolutament apassionat dels viatges, que si saps fer-ho bé, són magisteri d’història, de geografia, de filosofia, de religió…, de vida; també ‘viatge’ a les muntanyes més altes i a les profunditats submarines, sempre que no arriben a comportar un seriós perill). Els viatges, de vegades, han segut una miqueta arriscats. Ja us he anomenat allò del Mitch, però si teniu curiositat mireu en la mateixa pestanya ‘Vivències’ l’aventura en Orà amb la policia algerina. Estic desitjant avorrir-me!!!
I continue buscant a Déu. El trobe en els amics, en la feina, en el silenci del temple, en la música, en el riu (Siddharta), “en el viento que sopla, los árboles que se doblan, el agua que corre, las moscas que zumban, las puertas que crujen, el canto de los pájaros, el sonido de las cuerdas o las flautas, el suspiro de los enfermos, el gemido de los afligidos…” (d’una antologia del sufisme, citat pel benvolgut papa Francesc en la meravellosa “Laudato si’”). Continue buscant-Lo.